Un dels participants ha estat el dibuixant Max, que ha recordat intents similars previs que hi havia hagut "des de 1973, amb El Rrollo Enmascarado. En aquest cas pensàvem que seria una revista més que duraria tres o quatre números, i vam ser els primers sorpresos de que funcionés".

Segons el guionista José Miguel Marcén Onliyú, "la pujada d'El Víbora va ser gràcies a Tejero. Fins al 23-F erem considerats com uns drogates divertits, però quan vam treure un número especial dedicat al cop d'estat es va veure que pensàvem i vam ser vistos com el paradigma d'allò progre. Aquest èxit va beneficiar també a d'altres revistes tan bones com El Víbora o millors, com Cairo o Rambla".

Per a Emilio Bernárdez, actual director d'Ediciones La Cúpula, part de l'èxit d'El Víbora és a causa del fet que "s'ajuntava gent de tota mena, cadascun amb un estil totalment diferent. Pons parlava del sexe a Barcelona, ​​Max de la rebel·lió contra les centrals nuclears, Nazario dels trans... Les revistes precedents es dirigien als amiguets, El Víbora tractava del que preocupava a la gent".

Isa Feu va ser una altra de les firmes habituals de la revista, i a la taula rodona ha recordat al desaparegut editor Josep Maria Berenguer, a qui "sabia greu que no hi hagués dones que dibuixessin a El Víbora. Jo ja havia estat a El Rrollo Enmascarado i per començar em va encarregar una història sobre sexe, crec que per veure si em posava vermella".

Max també ha recordat el caràcter assembleari de les decisions que es prenien a la revista, "que va constituir una experiència especial, inèdita. Un cop, Berenguer va encarregar una pàgina a Ops, l'actual El Roto, i en assemblea vam decidir no publicar-la per no encaixar en l'esperit d'El Víbora".